EL PROJECTE CATALA. DEL PASSAT AL FUTUR
Ed.. ARESTA Barcelona 2010

ÍNDEX

1. Justificació personal

PRIMERA ETAPA. De la formulació del projecte al final de la guerra civil
2. Catalunya i Espanya. Dues propostes enfrontades
3. La Mancomunitat, un començament brillant
4. Els anys de la República
5. El recel espanyol: dels pactes de Sant Sebastià a la "conllevancia"
6. "La pinya i la magrana". La unitat esqueixada
7. "La rosa de foc". L’anarquisme a Catalunya
8. "El dret es guanya amb la força". Soldats de Catalunya

SEGONA ETAPA. Dels començaments de la resistència a la fi de la presidència de Jordi Pujol
9. La llosa franquista i les seves conseqüències paradoxals
10. Els anys seixanta. Canvis socials i canvis polítics
11. La Constitució del 1978 i les seves ambigüitats
12. Entre el "peix al cove" i el "fer volar coloms"

TERCERA ETAPA. L’atzucac
13. De la proposta de nou Estatut a l’hora actual.
14. La perspectiva espanyola
15. Independentisme i referèndum sobre l’autodeterminació
16. Els Països Catalans
17. Tres nacionalitats perifèriques
18. La possibilitat federal
19. Resum

ELS REPTES DEL FUTUR
20. La llengua
21. La població
22. Espanya
23. Europa
24. La globalització
25. Colofó

Textos i documents
Bibliografia


1. JUSTIFICACIÓ PERSONAL

Vaig néixer l’any 1918 i vaig passar la infància i l’adolescència a Gràcia. Gràcia havia estat una vila agrícola del pla de Barcelona que al segle XIX, abans de ser incorporada a la ciutat de Barcelona, ja s’havia industrialitzat, de manera que jo de petit no sols sentia les campanes de les hores i els quarts en tota mena de festes i d’esdeveniments, sinó també les sirenes de les fàbriques a les set del matí per despertar els dormilegues, i un quart abans de les vuit perquè s’afanyessin per arribar a la porta, i a les vuit per deixar clar que als que arribaven més tard se’ls descomptaria part del jornal. Però en la meva infància Gràcia era sobretot un barri amb una gran activitat associativa i cooperativa, amb agrupacions de tota mena —l’Orfeó Gracienc, la Cooperativa de Teixidors, els Lluïsos, el Centre Moral—, amb comissions de veïns que a cada carrer preparaven la festa major, colles de sant Medir, bars i tavernes que servien de seu als diferents partits polítics...
El carrer de Milà i Fontanals, on vaig néixer, estava empedrat amb llambordes, però en canvi el carrer de Ramón i Cajal, prop de la plaça Joanic, on vaig viure molts anys, era de terra amb passeres a les cantonades per evitar trepitjar el fang quan plovia massa. I el carrer era ple de distraccions: l’adroguer de la cantonada torrava cafè a la vorera cada mati, l’escombriaire passava rere del seu carro tocant una trompeta de llauna, l’esmolet feia una soroll estrident recolzant un ganivet sobre la roda, un home amb un sac a l’esquena cridava “Hi ha cap pell de coni......ll”, uns gitanos feien ballar una cabra al so d’un tamborí..., i els petits teníem tot el carrer per jugar, a pilota és clar però també a bales i a patacons i a la ratlleta.... En aquells anys als carrers de Gràcia, i també als de Barcelona, s’hi veien més cavalls que cotxes, de manera que, al llarg del temps, he vist com disminuïen els cavalls fins a desaparèixer a mesura que augmentaven els cotxes de motor, que aleshores anomenàvem automòbils.
Vaig aprendre a parlar en català, que es la llengua que es parlava a casa. Els meus pares eren arribats de poc a Barcelona; el meu pare venia d’Os de Balaguer, terra de secà rabiós, i la meva mare de Vilanova i la Geltrú, i més exactament del barri de Mar, on els pescadors constituïen un món a part. A casa dels nostres veïns, amics i coneguts, també es parlava català i jo diria que tot Gràcia parlava en català. En canvi, quan vaig començar a anar a l’escola, una escola gratuïta a la plaça de la Virreina regentada pels Germans de la Doctrina Cristiana —parlo de l’any 1924, poc després del cop de Primo de Ribera—, l’ensenyament era totalment en castellà, i el mateix passava a totes les escoles públiques o privades. I el castellà no era sols la llengua de l’ensenyament i dels llibres que llegíem a l’escola, era també la llengua en què estava escrita La Vanguardia, que molt aviat em vaig acostumar a llegir cada dia, i era la llengua dels documents oficials i de l’autoritat. La separació entre els dos móns lingüístics no era, de totes maneres, total. Jo mateix coneixia algunes persones que habitualment parlaven en castellà i, a la inversa, aviat vaig llegir en català i, en primer lloc, cada setmana El Patufet, al qual un oncle, frare franciscà, em va subscriure així que vaig ser capaç de llegir.
En el temps de la meva infància l’escola s’esforçava perquè aprenguéssim poesies de memòria. Devia tenir dotze anys quan, al llarg d’un curs i a raó de una poesia per setmana, vaig aprendre una antologia de la poesia castellana que va de les Coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique —que encara avui guardo a la memòria—, a les Rimas de Bécquer. Val a dir que un parell d’anys abans ja havia hagut d’aprendre La cigale et la fourmie i altres faules de La Fontaine. Com que a l’escola no hi havia ensenyament de català, tampoc no hi havia pressió per llegir o per aprendre poesia en català, de manera que crec recordar que les primeres poesies en català que vaig llegir devien ser de to patriòtic, Les tombes flamejants, de Ventura i Gassol, i El fossar de les Moreres, de Frederic Soler, i la primera que pel meu propi compte vaig intentar memoritzar, El cementiri dels mariners, de Josep M. de Sagarra.
Català i castellà eren dos móns lingüístics paral•lels, però amb una tonalitat afectiva diferent. La informació que m’arribava en castellà tenia un to més escolar i més formal, mentre la informació en català tenia una major implicació afectiva, una diferència que tard o d’hora havia de tenir conseqüències polítiques. La història escolar d’Espanya, amb els seus plantejaments clarament esbiaixats, el seu to altisonant i la seva apel•lació implícita al patriotisme, se’m feia estranya. Els relats sobre Catalunya i la seva història que m’arribaven per altres camins tenien un so més popular i autèntic i amb el valor afegit d’aparèixer com una reivindicació.
Aquesta simpatia espontània per la perspectiva catalana tenia, però, un límit en el meu sentit crític exageradament acusat des de la infància. En el meu record, la desconfiança enfront del patriotisme comença amb Franca. Els Germans de la Doctrina Cristiana eren un orde francès; des del parvulari teníem classe de francès i el meu pare el parlava molt bé i a casa hi havia llibres en aquesta llengua, de manera que jo, com molta gent a Catalunya, vaig créixer considerant que França i la cultura francesa eren el súmmum de la civilització. Però això no va impedir que m’adonés que els francesos eren d’un xovinisme que em resultava sorprenent. Recordo un relat sobre l’Alsàcia i el comportament dels alemanys que vaig llegir essent encara un nen i que em va semblar clarament injust. I recordo que a l’Institut Francès de Barcelona, que vaig freqüentar molt aviat i que feia una gran tasca, hi havia una gran inscripció a l’entrada que proclamava “Tout homme a deux patries, le pays ou il est nait et la France”, la qual em feia somriure.
Quan tenia tretze anys i feia poc que s’havia proclamat la República vaig canviar el col•legi per l’Institut Balmes. Va ser un canvi molt important. El col•legi era religiós i tenia un projecte educatiu. L’institut ni era religiós ni ateu ni, pel que jo podia notar, es pot dir que tingués cap projecte educatiu; cada professor es dedicava a fer classe en l’estona que li corresponia sense tenir cap més contacte amb els alumnes, que quedàvem així abandonats a la nostra santíssima voluntat. Per a molts del meus companys que van fer un canvi semblant el resultat va ser fatal, jo en canvi me’n vaig sortir força bé. Als catorze anys passar hores discutint sobre tot ja m’anava bé. Sobretot vaig passar moltes hores xerrant amb l’Heribert Barrera, amb qui compartia una hora lliure i coincidíem en gustos i afeccions. I vaig descobrir a més la Biblioteca de Catalunya, que aleshores encara era a les golfes del Palau de la Generalitat i me’n vaig fer lector assidu.
M’interessava per tot, però les meves preocupacions principals es centraven entorn de tres eixos. El primer, normal venint d’on venia, tenia a veure amb la religió. Ja he dit que per a alguns dels meus companys el canvi va representar un alliberament o una enfonsada. Per a mi no va ser cap trauma. Diguem que instintivament pensava que “la lletra mata i l’esperit vivifica”. El conjunt dels valors que defensava la tradició cristiana ja m’anava bé. I creia que preocupar-se pel sentit de l’existència era perfectament normal i inevitable. I donada la meva afecció a la història, sentia a més una forta curiositat per la història de la creença i de l’espiritualitat. L’Heribert en canvi era d’un racionalisme radical. Els dos, però, vàrem escriure a una societat bíblica anglesa demanat que ens enviessin una Bíblia, que jo em vaig llegir de cap a peus. I així vaig poder intervenir amb coneixement de causa a les discussions aferrissades que es produïen al pati de l’institut.
Més difícil resultava fer-se una opinió sobre la qüestió social, com es deia en aquells dies. No feia gaire temps que a Rússia havia triomfat la Revolució d’Octubre, i les doctrines comunistes eren presents a molts llocs. En canvi a Catalunya l’avantguarda obrera estava representada més aviat per la FAI i la conflictivitat social omplia els diaris. I ja he dit que jo, a més, llegia molt; havia llegit relats sobre la Revolució Russa i a vegades, perquè la veia penjada en un quiosc prop de casa, llegia la primera pàgina de La correspondència internacional, òrgan oficial de la Internacional Comunista. L’any següent —en teníem catorze—, l’Heribert es va apuntar a les files del BOC (Bloc Obrer i Camperol), organització marxista heterodoxa que després va donar lloc al POUM (Partit Obrer Unificat Marxista). I durant dos o tres mesos va vendre per les cantonades La Batalla, però aviat va decidir que els comunistes, ortodoxos o no, no eren demòcrates i ho va deixar, i de fet l’Heribert ha estat des d’aleshores rodonament anticomunista. Jo, que no em podia imaginar venent res en una cantonada, aquest xarampió me’l vaig estalviar.
I la tercera qüestió era evidentment Catalunya. Pels dies en què estudiava tercer curs de Batxillerat a l’Institut Balmes, a Madrid es debatia el projecte d’Estatut que una comissió de notables havia redactat a Núria. Les discussions al Parlament espanyol eren apassionades i els estudiants de la universitat, veïns nostres, que havien emprat tantes energies en la lluita contra la monarquia, ara es manifestaven en favor de l’Estatut. Recordo especialment quan van arribar exemplars d’El Imparcial, un diari madrileny totalment parcial en contra de l’Estatut, que portava sobreimpresos amb tinta vermella, com si fossin ditades de sang, consignes en favor de la unitat d’Espanya, exemplars que els estudiants van cremar, amb gran aldarull, al mig de la plaça. Setmanes després algú va plantejar al Parlament la possibilitat de presentar un estatut d’autonomia per a Castella, i El Be Negre va aprofitar l’ocasió per publicar un número també amb sobreimpressions sagnants en favor de la unitat d’Espanya i uns versos d’en Sagarra per ser cantants amb música de l’Himne de Riego que començaven dient: “Castellanos qué furia os ha dado, / qué espejismo os llegó a seducir / ¿no es España la España de todos / por qué ingratos os queréis partir?, i que acabaven així: “Y es nuestra oración / un himno triumfal / Castilla es española / y siempre lo será / la bestia estatutista / el polvo morderá”. No cal dir que jo compartia aquesta visió festiva d’una Espanya encartonada i hostil.
L’any següent ja en tenia quinze i vaig ser traslladat d’ofici a l’Institut Salmerón, que s’acabava d’inaugurar al carrer Muntaner. A diferència del Balmes, aquí sí que hi havia un projecte educatiu i un nombre raonable d’alumnes per classe. I a més una classe es feia en català: era la d’ètica, a càrrec de l’Eduard Nicol, que s’estrenava com a catedràtic d’Institut. Tot era més civilitzat, però jo enyorava la gatzara del Balmes i les discussions inacabables amb els meus amics. I crec que és d’aquell any que guardo un record que més d’una vegada he comentat.
Tot llegint La Vanguardia, vaig topar amb notícies que em sorprenien, eren noticies que parlaven de males relacions dels nacionalsocialistes alemanys amb l’església catòlica: una vegada, que havien començat un procés als jesuïtes; una altra, que joves de les joventuts hitlerianes havien tirat tomàquets a un arquebisbe. I què en deien els altres diaris? Aviat em vaig adonar que, fet i fet, no en deien res. Reflexionant sobre la qüestió, vaig arribar a la conclusió que era un tema que els resultava incòmode i preferien no parlar-ne. A la gent que des de posicions dretanes o conservadores simpatitzaven amb l’ultranacionalisme alemany, els resultava incòmode reconèixer que aquest pogués atacar l’església catòlica; i a la gent d’esquerra, que posaven en el mateix sac nacionalsocialisme i església, els resultava igualment incòmode admetre que podien estar enfrontats. Després de donar-hi unes quantes voltes, vaig arribar a la conclusió que sols El Matí, òrgan de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que existia des de feia poc i que clarament era proper a l’església però que ni era conservador ni de prop ni de lluny simpatitzava amb el nacionalsocialisme, podia reconèixer els enfrontaments. I això em va portar a gastar alguns dinerons dels pocs que tenia a comprar cada dia El Matí fins a veure confirmats els meus pronòstics.
L’anècdota em va impressionar molt perquè em permeté veure clara una cosa que, més o menys, ja sospitava: que cada periòdic, igual com cada partit i àdhuc cada persona, té un determinat punt de vista en funció del qual interpreta les informacions que li arriben i prescindeix de les que no encaixen amb els seus prejudicis. Els anys no han fet sinó confirmar-me aquesta impressió. Cosal que no ha fet sinó complicar-me la vida perquè jo tinc la tendència contrària: buscar sempre les raons sovint contraposades que hi ha rere cada fet i rere cada opinió.
L’UDC, com dic, s’havia fundat feia poc amb les idees de la democràcia cristiana sorgida a Itàlia, però més directament encara amb les idees de Mounier i el personalisme francès. Era directament catalana i catalanista i tenia una arrel cristiana, però enllaçava amb els intents de renovació religiosa molt actius a Catalunya i tenia a més una forta preocupació social. Es distingia així de la Lliga, molt escorada cap al conservadorisme, i es distingia igualment de l’Esquerra i de la seva tradició de “menjacapellans”. O sigui, una ideologia que a mi m’anava bé. Però no vaig sentir en cap moment la temptació d’afiliar-m’hi ni tampoc de fer-ho en algun grup de la Federació de Joves Cristians, fundats també feia poc i amb una ideologia semblant però menys directament política i amb activitats molt engrescadores. Era clar que la meva vocació era d’observador independent.
Des d’aquells dies en què jo tenia setze anys i em parava als quioscs per llegir la premsa penjada als costats, ha passat molt temps i m’han passat moltes coses. Vaig ser durant un parell d’anys estudiant de la Universitat de Barcelona del temps de la República, on em vaig trobar com el peix a l’aigua, i vaig viure la insurrecció militar i la febre revolucionària. I quan els meus companys més decidits varen abandonar la direcció de la FNEC per incorporar-se a l’Escola de Guerra, vaig deixar per una vegada el meu paper d’observador per impedir que els comunistes, dirigits pel meu company de curs i amic Pérez Enciso, se n’apoderessin, una aventura que va durar ben poc perquè al cap d’uns mesos vaig anar a parar al front de Terol, destinat a una unitat que recollia les restes d’una columna d’anarquistes valencians. I després va arribar la derrota, i el camp de concentració, i els problemes familiars, i l’acabar la carrera d’esquitllentes, i l’ensenyament com a modus vivendi, i una temporada a Santander, i un viatge a França, just acabada la Guerra Mundial, quan viatjar era una autèntica aventura, per trobar l’Heribert a Montpeller i per conèixer París, i a continuació un any a Anglaterra, a la London School of Economics, i després a Madrid com a becari del Departament de Psicologia del CSIC. I a Madrid em vaig casar, amb una noia alemanya, per cert, de manera que anys després de casats encara teníem el francès com a llengua comuna; i allí van néixer els meus fills i allí vaig rebre un premi Nacional de Literatura per un estudi sobre la immigració fins que, complerta ja la quarantena, vaig tornar Barcelona, a la meva Alma Mater, com a catedràtic de Psicologia.
Eren els anys del Maig del 68, de la revolució estudiantil, de la guerra del Vietnam i de la primavera de Praga i eren els anys de la resistència oberta al franquisme. I en aquest ambient tan complicat però d’una vitalitat exuberant, em vaig fer càrrec de crear la llicenciatura en Psicologia, que avui és una esplèndida realitat, i em vaig fer càrrec poc després d’organitzar l’Institut de Ciències de l’Educació, que avui també segueix funcionant. I des d’aquest lloc em va correspondre posar algunes de les pedres amb les quals es muntaria la presència del català a l’ensenyament, entre elles i en primer lloc el Seminari sobre Llengües i Educació, que encara avui segueix celebrant-se periòdicament. I quan la Universitat de Barcelona, després d’uns anys de resistència i repressió, es va declarar autònoma i va elegir el Dr. Badia com a rector, jo estava al seu costat com a Vicerector.
Des d’aleshores el marc de la meva activitat s’ha ampliat. He conegut Espanya des de dins amb relativa profunditat i he procurat augmentar la sensibilitat per les seves diferències internes, especialment en l’ordre lingüístic, per exemple amb un llibre —España Plurilingüe— sovint citat. I al mateix temps m’he sentit profundament europeu i he col•laborat de diferents maneres amb la Unió Europea, amb diversos estudis, i he publicat un llibre —L’Europa de les llengües— traduït al seu torn a mitja dotzena de llengües, potser el llibre de no ficció publicat en català traduït a més llengües. I m’he sentit ciutadà del món i m’he hagut d’acostumar a parlar en anglès, i he col•laborat amb la UNESCO amb viatges d’assessorament a diferents països i preparant per a l’Oficina Internacional d’Educació un volum sobre Bilingüisme i Educació, publicat simultàniament en anglès, francès i espanyol i posteriorment en xinès, i impulsant la creació del programa LINGUAPAX a Kíev l’any 1987, del qual vaig ser el primer president, programa que també segueix funcionant. I no sols amb el pas dels anys l’àmbit dels meus interessos s’ha eixamplat sinó que en un món que canvia tan ràpidament he intentat mantenir els ulls oberts a tots els canvis. Així, quan els ordinadors van començar a substituir les màquines d’escriure, vaig ser dels primers a apuntar-m’hi i avui visc penjat d’Internet i del correu electrònic.
I si ara recordo tot això és per afegir que, malgrat que hagi passat tant de temps, continuo sent el noi que va néixer a Gràcia i que va aprendre a parlar en català i que, encara que aviat va descobrir que hi havia altres llengües i altres identitats, es sentia afectivament lligat al català i a Catalunya. I per afegir també que continuo sent el noi que desconfiava de les opinions categòriques i que no parava fins que no els donava la volta. I això explica que al llarg de la meva vida hagi seguit amb atenció, amb dolorosa atenció sovint, els esforços per afirmar la identitat catalana, i explica també per què avui, des del darrer revolt del meu camí i quan tinc la impressió que la política catalana està en un atzucac, faci un esforç per entendre d’on venim i on anem.